Va ser Truffaut qui va popularitzar la figura de l'Enfant salvatge, més que la novel·la Tarzan dels micos de Edgar Rice Burroughs.
Essers crescuts sense referents en mig de la natura que responien a un fort , i necessari procés psico-cognitiu d'animalització per poder adaptar-se , ja sia la selva o el bosc.
Penso que vivim massa allunyats del medi natural, ara per començar considero que la selva on vivim és la selva d'asfalt, i és aquí on hem d'aprendre a sobreviure. Per poder fer-ho ens calen estris que, de manera innata i a diferència dels animalons, no els tenim desperts per transmissió genètica. Ben al contrari, hem d'esser educats. Un animal instintivament quan veu el foc fuig, per instint i doncs veu que el grup també fuig. Un infant encara que no observi que els adults no posen els dits a l'endoll si el troba és probable que els posi. Llavors l'adult que vulgui educar-lo li haurà de dir senzillament NO. Un límit clar per evitar que prengui mal.
I és que vivim en una societat que pot fer mal si no entens els seus perills i, l'adolescent ,sovint, no els entén.
La responsabilitat de l'educació, en gran part s'ha desplaçat a l'escola i l'escola transmet el currículum formatiu del Ministeri modelat per la conselleria de torn, si s'escau.
La responsabilitat de l'educació aptitudinal i actitudinal correspon als pares.
Ara, poden els pares que estan sotmesos a un regim laboral estressant esmerçar el temps suficient o per al contrari solament volen dedicar el poc temps lliure que els hi queda per estar bé i a gust amb els fills/es per tal de compartir un temps d'oci que no comporti maldecaps ni tensions?.
De fet si, passa. El fet d’haver de dedicar temps a alguna cosa, més que compartir el temps de manera hedonista i gaudir igualment de tot, pot comportar sovint que apareixen deficiències psico-cognitives que facin creure al tendre infant que la vida és un cotó fluix enorme i, d'aquesta manera, quan arriba l'adolescència i apareix el despertar a la vida (acompanyat del sexual que va parell) el desconcert es fa pales de manera màxima per tothom. El/la tendre infant observa com la vida és diferent a allò que ha viscut dins de casa doncs és mou més fora de la mateixa i agafa els referents dels seus iguals, arribant a prescindir dels progenitors.
Llavors arriba el ben conegut procés Ordàlic. El desafiament buscant el judici dels antics que es tradueix simplement en la rebel·lió buscant el límit o la resposta educativa. Si no passa res - i no n’hi ha resposta educativa negativa -endavant que ja ho faig be –pensen-; no passa res i l’estratègia ja em serveix i la perpetuaré mentres em funcioni (continua pensant dins del seu cotonet mental). Aquí tenim el "quid" de la qüestió.
Etològicament l'humà al fer-se fosc busca la cova on recollir-se. El pagès anava a dormir...Ara em subvertit la llei natural i intentem de manera ufana sotmetre la natura trencant els ritmes naturals. I la natura posa límits, sia al lleó, o a en Tarzan.
En aquesta subversió, i de manera pretensiosa, hi ha qui pensa que posar límits educatius a un nen/a es poc menys que un atemptat a la seva llibertat. La llibertat s'assoleix, no es regala, al igual que l'independència.
El procés de socialització, que pertany a la família, ha estat desplaçat. La família abans menjava davant del foc i compartia l'experiència viscuda. Els nens eren educats pels avis que els transmetien coneixement. Ara hi ha poc temps per estar en família. La major part d'informació que arriba -a menys que sàpigues posar un límit- és a traves de medis electrònics...tv, ordinador, etc. Sense control.
Per tot això considero importants els límits educacionals a proporcionar des de la família tot alliberant a l'escola i als mestres. A un infant no se'l apunta a l'escola, se l'acompanya; igualment a la vida. I se'l corregeix quan s'equivoca. Altra cosa és que no l'hi agradi que el corregeixin i que per no enfadar-se sigui més còmode claudicar. Còmode de moment ara , val més que el/la suspenguis tu que el mestre o finalment la pròpia vida.
