La llibertat segons el Budisme-Zen.

Ets tan lliure com vulguis ésser. Cada acte de llibertat es un elecció teva. Si observes les conseqüències de la situació des de un punt de vista personal, pots determinar el preu de l'acte. El preu pot requerir que canvis la imatge que presentes al mon, es a dir canviar-la de forma per tal que s'assembli més  a la persona que hi ha endins. El preu pot ésser alliberar-te d'una carrega que t'havies acostumat a sobre portar. Tan sols tu pots determinar-ho i tan sols tu pot pagar-ho. Si intentes influir a sobre d'altres a fi i efecte que t'ajudin a pagar el preu de la teva llibertat, tan sols tu sortiràs perjudicat.  Actua, experimenta a mesura que avances i vius en llibertat. La continua utilització de la teva llibertat pot alliberar-te de la tendència a controlar als demés i canviar-te a tu mateix.

Límits educatius II versus L'Enfant Sauvage.

Va ser Truffaut qui va popularitzar la figura de l'Enfant salvatge, més que la novel·la Tarzan dels micos  de Edgar Rice Burroughs.

Essers crescuts sense referents en mig de la natura que responien a un fort , i necessari procés psico-cognitiu d'animalització per poder adaptar-se , ja sia la selva o el bosc.

Penso que vivim massa allunyats del medi natural, ara per començar considero que la selva on vivim és la selva d'asfalt, i és aquí on hem d'aprendre a sobreviure. Per poder fer-ho ens calen estris que, de manera innata i a diferència dels animalons, no els tenim desperts per transmissió genètica. Ben al contrari, hem d'esser educats. Un animal instintivament quan veu el foc fuig, per instint i doncs veu que el grup també fuig. Un infant encara que no observi que els adults no posen els dits a l'endoll si el troba és probable que els posi. Llavors l'adult que vulgui educar-lo li haurà de dir senzillament NO. Un límit clar per evitar que prengui mal.

I és que vivim en una societat que pot fer mal si no entens els seus perills i, l'adolescent ,sovint, no els entén. 

La responsabilitat de l'educació, en gran part s'ha desplaçat a l'escola i l'escola transmet el currículum formatiu del Ministeri modelat per la conselleria de torn, si s'escau.

La responsabilitat de l'educació aptitudinal i actitudinal correspon als pares. 

Ara, poden els pares que estan sotmesos a un regim laboral estressant esmerçar el temps suficient o per al contrari solament volen dedicar el poc temps lliure que els hi queda per estar bé i a gust amb els fills/es per tal de compartir un temps d'oci que no comporti maldecaps ni tensions?.

De fet si, passa. El fet d’haver de dedicar temps a alguna cosa, més que compartir el temps de manera hedonista i gaudir igualment de tot, pot comportar sovint que apareixen deficiències psico-cognitives que facin creure al tendre infant que la vida és un cotó fluix enorme i, d'aquesta manera, quan arriba l'adolescència i apareix el despertar a la vida (acompanyat del sexual que va parell) el desconcert es fa pales de manera màxima per tothom. El/la tendre infant observa com la vida és diferent a allò que ha viscut dins de casa doncs és mou més fora de la mateixa i agafa els referents dels seus iguals, arribant a prescindir dels progenitors. 

Llavors arriba el ben conegut procés Ordàlic. El desafiament buscant el judici dels antics que es tradueix simplement en la rebel·lió buscant el límit o la resposta educativa. Si no passa res - i no n’hi ha resposta educativa negativa -endavant que ja ho faig be –pensen-; no passa res i l’estratègia ja em serveix i la perpetuaré mentres em funcioni (continua pensant dins del seu cotonet mental). Aquí tenim el "quid" de la qüestió.

Etològicament l'humà al fer-se fosc busca la cova on recollir-se. El pagès anava a dormir...Ara em subvertit la llei natural i intentem de manera ufana sotmetre la natura trencant els ritmes naturals. I la natura posa límits, sia al lleó, o a en Tarzan. 

En aquesta subversió, i de manera pretensiosa, hi ha qui pensa que posar límits educatius a un nen/a es poc menys que un atemptat a la seva llibertat. La llibertat s'assoleix, no es regala, al igual que l'independència.

El procés de socialització, que pertany a la família, ha estat desplaçat. La família abans menjava davant del foc i compartia l'experiència viscuda. Els nens eren educats pels avis que els transmetien coneixement. Ara hi ha poc temps per estar en família. La major part d'informació que arriba -a menys que sàpigues posar un límit- és a traves de medis electrònics...tv, ordinador, etc. Sense control.

Per tot això considero importants els límits educacionals a proporcionar des de la família tot alliberant a l'escola i als mestres. A un infant no se'l apunta a l'escola, se l'acompanya; igualment a la vida. I se'l corregeix quan s'equivoca. Altra cosa és que no l'hi agradi que el corregeixin i que per no enfadar-se sigui més còmode claudicar. Còmode de moment ara , val més que el/la suspenguis tu que el mestre o finalment la pròpia vida.

ELS LIMITS EDUCATIUS I LA RESPOSTA EDUCATIVA NEGATIVA.

El tema és controvertit, marcar un límit, ara, la pregunta dura es la següent, ¿sap l’educand (sia fill, filla, alumne o deixeble) on és el seu límit?. Jo dic que no. La assumciò plenipotenciària del menor es il·lusòria i falsa, i és la teva responsabilitat, (si la tens) marcar –durant un temps- fins on pot arribar. La tirania a la que et poden sotmetre a partir d’un “dolç” xantatge emocional, pot resultar tremenda. Per a tu, per a ell i per a qualsevol que convisqui amb tu.

Ja fa anys que estic acostumat a que es considerin els meus apunts educatius com excessivament durs. Com ja fa anys que més de 200 infants han intentat prendrem el pel. El Tema és el següent… tens valor per a marcar una línea vermella que senzillament no es pot passar? o, en nom del laissez faire http://es.wikipedia.org/wiki/Laissez_faire  permetràs posar en perill l’infant que tens al càrrec?. Jo torno a dir que no, donat que l’infant és inconscient i no a despertat, no ha pres consciència de la seva realitat. Teva, (que no meva de moment) és la responsabilitat i, si us plau, no busquis en mi un còmplice per la teva deixadesa per facilitar-te la vida, tot intentant normalitzar la seva mala actitud. No participo d’accions lesives cap els infants i, sovint ho fan alguns pares permissius, tirant pel broc gros; sia per comoditat, per decidia o per incapacitat.

Com educador m’he vist obligat a donar infinitat de respostes educatives a educands. Algunes positives i d’altres negatives. Una resposta positiva la sap donar tothom; és fàcil donar-li la setmanada a l’adolescent o permetre-li fer una sortida de nit. És molt agraït veure com somriu i et mira complagut per haver assolit el que volia, però i quan s’han de posar límits?, qui te el valor de posar-los?

Per sort o per desgracia m’ha tocat normalment fer el paper d’Educador de Límits. M’ha tocat gestionar situacions conflictives que , sovint, han acabat amb una resposta educativa negativa.
Aixó vol dir posar un límit i saber dir que no i aguantar amb fermesa la línea vermella, que pel be de l’educand s’ha imposat tot deixant-li clar que tu ets qui defineix i valora el que ell/a ha fet be o no.
Com educador de límits vaig ser algun cop incomprès al ser considerat més efectiu que afectiu. Tan sols em va tocar fer la feina bruta, algú tenia que fer-ho i per tothom era còmode que l’Ernest se n’encarregues.

Aquesta fermesa m’ha portat sovint a debatre sobre la conveniència de marcar el límit amb algun educador/a. L’argument presentat era que el menor (o infant/adolescent) havia quedat molt afectat per la meva resposta educativa negativa i que calia aixecar-li la “sanció” per recuperar el seu estat emocional.
Fins i tot algun company/companya va gosar - tot fent  ostentosa gala d’una absoluta deixadesa sobre la seva responsabilitat educativa – desautoritzar-me davant l’educand retornant-li aquells privilegis retirats per causa d’una actitud incorrecte o una malifeta. I em feien fer el “tomàquet” quan ell/a sortia per la porta, amb la cartera farcida de calers per disfrutar de la seva sortida lliure que jo havia pretès evitar. Ah! i aquell somriure maliciós que acompanya sempre la impunitat.
Coses de centre de menors; ara parlem de la mateixa situació treballant fent couseling educatiu amb famílies.

La situació es presenta sovint idèntica quan em porten algun menor que presenta deficiències educatives, aptitudinals o actitudinals. Es requereix la meva intervenció, realitzo un projecte educatiu individualitzat: analitzo el cas, intervinc amb l’infant, el motivo, l’acompanyo, el tutoritzo per exprés desig de la família i quan requereixo una resposta educativa negativa em trobo per part dels progenitors que són incapaços d’aplicar-la, doncs es posa de mal humor.  I que?!.

Doncs el mateix cas, exactament. Una desqualificació a la feina feta. És llavors quan abandono el meu coach educatiu o entro a treballar amb fermesa amb la pròpia família.

Doble feina, reeducar als pares de la criatura per la seva incapacitat de mostrar fermesa a l’hora de posar límits; paradoxalment, en el concret que se m’havia encarregat en el seu moment tot i que l’educador necessita de la complicitat dels progenitors o, al menys, no esser desautoritzat.

Tal vegada una mica de fermesa de caràcter evitaria tant fracàs educacional. Tal vegada alguna persona deixarà de deixar-se intimidar per un xantatge emocional i començarà a marcar límits educatius sense por.

VOLUNTAT I VALORS

"Fer la teva voluntat, serà tota la Llei" no incita al llibertinatge ni a l'hedonisme com comunament es malinterpreta, sinó que comporta la més severes de les disciplines, l'autodisciplina.

 (A. C).

Aquesta setmana l'element de reflexió ha estat la idea i projecció de la voluntat. No va ser una reflexió pre-meditada, no vaig  decidir voluntàriament pensar i reflexionar sobre el tema com un simple exercici per a les meves neurones; ve de dues situacions  viscudes amb dues persones en la vida real que em van plantejar el tema.

Dos casos exemplars:

La primera persona, propera a la meva, em va demostrar la seva voluntat, bona o dolenta, en prendre la decisió de, àdhuc sabent-ho, realitzar una acció que m'afectava molt i de manera molt negativa. Ho anomenarem "Capacitació per escollir".

La segona persona, un vell conegut amb el qual em vaig trobar, em va explicar les seves  tènicas de projecció de la seva voluntat sobre altres persones. Varem prendre una infusió i vaig acabar  explicant-l'hi i demostrant-l'hi  com també existeixen maneres  per defensar-se de la manipulació d'un atac volitiiu. Ho anomenarem "Exercici de poder".

Així que considerem la següent llegenda, "Ho vas fer perquè vas tenir la voluntat de fer-ho".

Ara et vaig a explicar quatre anotacions sobre la voluntat.
Comencem  per una de les definicions clàssica que ens diu que la voluntat és "la forta determinació o inclinació, desig, intenció, disposició, afecte, i el que desitgem o volem fortament".

Des d'aquí partim i diferenciem els dos exemples citats a dalt posat que la paraula voluntat, s'empra comunment en dos sentits essencials:

Sentits essencials de la voluntat:

1. Cas primer. El poder mental, que capacita a la persona per escollir entre dos cursos d'acció. Una activitat intel·lectual que anticipi mentalment la fi proposada.
2. Cas segon. L'actual exercici d'aquest poder. Una activitat impulsiva que tenda cap a la realització d'aquest fi.

Alguns separen aquestes dues fases, anomenant  a la primera voluntat i la segona volició.

W.W. Atkinson apunta que ...-"La voluntat, en aquest limitat sentit, és el poder o facultat mental per la qual, de dues o més desitjos o cursos d'acció donats, s'escull un, rebutjant un altre i uns altres. Fins a quin punt aquest poder de selecció és arbitrari o resultat de la necessitat, ha estat, durant segles, objecte d'aferrissades controvèrsies".

Jo em quedo amb la següent  definició com hipòtesis de treball.

La voluntat és una facultat de naturalesa espiritual, (o psíquica entenent que psique és ànima en grec), l'acte del qual és la inclinació apetitiva cap a un be comprès per la intel·ligència. Una activitat intel·lectual que anticipi mentalment la fi proposada entesa com un be.
Aclaració: aquest be no és necessàriament un be universal, encara que pugui provenir de l'ànima, o d'un abstracte, ni d'una totalitat real posat que és inabastable. Simplement és el be considerat en aquest moment per aquesta persona. És a dir, "la qual cosa està bé per a aquesta persona".

La volició seria l'impuls de la voluntat. la projecció de la mateixa. La projecció de l'energia psíquica. Una activitat impulsiva que tendeix cap a la realització d'aquesta fi.

Fins que no es realitza l'acte volitiu no es projecta la voluntat. Per dir-ho de manera senzilla posaré un exemple. Un pot tenir la voluntat de trucar al seu millor amic però ha de donar impuls a la voluntat realitzant l'acció volitiva de marcar el numero. En cas  contraria no aconseguirà parlar amb el seu amic.


Fases de la voluntat. Atkinson.

Les trobem en si mateixos, es compon de tres fases o maneres de ser, que són:

1. Desitj- Voluntat.
2. Voluntat Decisiva.
3. Acció- Voluntat.

1. La fase de "faltar" o "voler" posseir una cosa o tenir una cosa;
2. El pes de  "necessitar" i "no necessitar" concernent a la cosa; el balanç de la  "necessitat" amb "altres necessitats", que també es troben dins de nosaltres; la deliberació de si la cosa és digna del que costa,
i la final decisió resultant del pes i balanç;
3. L'Acció producte de semblant necessitat, pes i balanç i decisió.


El procés de l'acte voluntari:

L'acte global de la voluntat està constituït per diversos actes singulars que es corresponen amb altres actes intelectius previs. En aquest procés, els actes propis de la voluntat es diuen elícits o d'elecció, i els de les altres potències, en tant que són produïdes per un moviment voluntari, es diuen actes imperats.

Els tres passos de l'acte voluntari són:

1. l'aprehensió (la interpretació) de la fi i el consegüent voler la fi;
2. la deliberació i la consegüent elecció;
3.  l'execució i el corresponent gaudi o gaudi. Els diferents passos enunciats es donen en la realitat alhora, sent difícils de conèixer per l'experiència comuna.

Tres pensaments mes:

Voluntat i valors

Primer esculls lliurement el que creus que és bo para tu i despres ho realitzes. A aquest escollir ens suggereix la idea de la llibertat "ab intra" o interior: Es el sentit més precís i exacte de la llibertat, ( m'estendré en un altre dia sobre aquest concepte vinculat); gens hi ha interior a l'home que pugui interferir els moviments de la seva voluntat; dit d'aquesta manera, els actes espontanis de la voluntat són absolutament autònoms i ningú pot imposar-los necessitat.

Es divideix en: d'exercici (o de contradicció), o sigui, el poder de triar entre obrar o no obrar; i d'especificació (o de contrarietat), és a dir, la capacitat d'escollir entre el be i el mal o, d'una manera genèrica, entre dues coses diverses, bones o dolentes

Potència moderadora.

Força moderadora, sinó també, la força directora i orientadora de la nostra activitat. La voluntat comença sent un fre de la decisió immediata, suspenent l'execució espontània de qualsevol activitat.

Diferència de voluntat i apetits.

La voluntat és una facultat diferent de l'apetit sensitiu, doncs per aquesta només es podran voler coses per satisfer desitjos orgànics.

DIFERENCIA ENTRE UN COACH I UN AMIC O QUAN PODEM FER SERVIR UN COACH PER RESOLDRE UN PROBLEMA.

Sovint quan tenim problemes seriosos no els volem comentar sinó és a un amic o amiga íntim, com una manera de descarregar-nos.

El que de vegades no tenim en conte es com afectarà a aquella persona el fet de compartir el fort problema que es verbalitza.
Aquella persona pot veure's implicat/da  sense voler en una angoixosa situació de caire social de la que no en sabia res i ara es co-protagonista al guardar una confidència que se l'hi ha fet. Un cas clar podria ser una infidelitat.; l'amic, o amiga, coneix als dos membres de la parella però un d'ells li fa confiança i li demana discrecionalitat de manera egoista amb aquella frase inacceptable de ...que això quedi entre tu i jo.
Quina sentència més nefasta. Si no vols que no corri la veu senzillament calla enlloc de coartar la llibertat d'expressió de l'atri.

El fet es que si mantens un secret d'aquestes característiques fins hi tot et pot afectar la confiança  amb la teva pròpia parella, doncs si per casualitat ,o no, feu una trobada, per sopar o qualsevol altra cosa en aquella taula s'enviaran una quantitat extraordinària de missatges no verbals que seran, probablement, contradictoris amb els missatges formals de tipus verbal. La atmosfera que es creara   serà opaca...-com si hi hagués llum de gas-  i algun comensal pot notar la manca de franquesa en clau de manca de nitidesa per falta de llum o d'altra banda es pot sentir ofegat per tant de gas:quan no ambdues coses. Es impossible no comunicar com diu la PNL.

Algun cop he tingut com a cochee a l' "amic" D'aquest afectats i que, amb la millor intenció d'ajudar, encara la va liar més i ,al final, va patir  problemes amb la seva pròpia parella i les altres dues parts. Va necessitar suport professional finalment i no em va ser gens fàcil.

Queda clar que guardat un secret  suposa una càrrega emocional i més encara. El curiós és que han descobert que aquesta càrrega també pot ser física . basant-me en les indagacions d'alguns investigadors, publicades al Journal of Experimental Psychology .
qui guarda un secret veu minvada la seva capacitat per estimar distàncies i per realitzar determinades tasques físiques.
Això és més notori com més "pesat" sigui el secret.
El que ens oprimeix per dins surt a l'exterior d'alguna manera. En forma de  preocupació i tensió a la vida quotidiana doncs la persona s'obliga a si mateixa a callar, encara que vulgui alliberar-se de la càrrega i li dóna voltes al seu cap. Una altre possibilitat es tractar d'oblidar  l'assumpte, sense aconseguir-ho es clar. El fet final resulta quan es planteja què passaria en el cas que sortís a la llum, llavors fingeix, s'amaga o menteix, si es veu acorralada .
Es fàcil que es noti pels demés.

La comunicació entre les persones es complexe sovint. Els  PNL Coach treballem des-de L'àmbit comunicatiu i no tenim una implicació emocional quan treballem. Tan sols emprem tècniques comunicacionals sistèmiques i senzilles per facilitar la comunicació amb els altres i amb un mateix.
Donada aquesta distància emocional podem observar fredament la problemàtica que es presenta a partir de les paraules que un empra justament per explicar la situació de conflicte que cal resoldre.

Normalment l'amic no te ni la tècnica ni la distancia emocional per fer-ho. D'aquesta manera sovint la cosa es posa més peluda encara. Mediteu sobre això, si voleu...i que no quedi entre nosaltres!

DE QUE PARLES?, QUÉ DIUS?

"Díguem de que parles i et diré qui ets", pura programació neurolingüíistica.

AIXÍ SERÀS MÉS FELIÇ.

Deixa de plorar, tot s'arreglarà si mantens la teva confiança intacta. Pensa que ho estas fent be i assoliràs els teus objectius.Tal vegada no de manera immediata donat que  estàs sembrant i recolliràs els teus fruits. Tingues paciència,no pots anar mes de pressa que el propi temps, estas aquí i ara; Fins i tot si poguessis desplaçar-te al futur o al passat 'un cop arribar-hi  també et trobaries  aquí i ara. Tan sol una mica més, esforçat en alló que fas i  cuidat i no deixis abatre't i deixat estimar. Ets el teu temple, respectat de manera sagrada, per dins i per fora i accepta i integra en la teva realitat quotidiana la mes mínima mostra d'afecte. Així seràs més feliç.