El tema és controvertit, marcar un límit, ara, la pregunta dura es la següent, ¿sap l’educand (sia fill, filla, alumne o deixeble) on és el seu límit?. Jo dic que no. La assumciò plenipotenciària del menor es il·lusòria i falsa, i és la teva responsabilitat, (si la tens) marcar –durant un temps- fins on pot arribar. La tirania a la que et poden sotmetre a partir d’un “dolç” xantatge emocional, pot resultar tremenda. Per a tu, per a ell i per a qualsevol que convisqui amb tu.
Ja fa anys que estic acostumat a que es considerin els meus apunts educatius com excessivament durs. Com ja fa anys que més de 200 infants han intentat prendrem el pel. El Tema és el següent… tens valor per a marcar una línea vermella que senzillament no es pot passar? o, en nom del laissez faire http://es.wikipedia.org/wiki/Laissez_faire permetràs posar en perill l’infant que tens al càrrec?. Jo torno a dir que no, donat que l’infant és inconscient i no a despertat, no ha pres consciència de la seva realitat. Teva, (que no meva de moment) és la responsabilitat i, si us plau, no busquis en mi un còmplice per la teva deixadesa per facilitar-te la vida, tot intentant normalitzar la seva mala actitud. No participo d’accions lesives cap els infants i, sovint ho fan alguns pares permissius, tirant pel broc gros; sia per comoditat, per decidia o per incapacitat.
Com educador m’he vist obligat a donar infinitat de respostes educatives a educands. Algunes positives i d’altres negatives. Una resposta positiva la sap donar tothom; és fàcil donar-li la setmanada a l’adolescent o permetre-li fer una sortida de nit. És molt agraït veure com somriu i et mira complagut per haver assolit el que volia, però i quan s’han de posar límits?, qui te el valor de posar-los?
Per sort o per desgracia m’ha tocat normalment fer el paper d’Educador de Límits. M’ha tocat gestionar situacions conflictives que , sovint, han acabat amb una resposta educativa negativa.
Aixó vol dir posar un límit i saber dir que no i aguantar amb fermesa la línea vermella, que pel be de l’educand s’ha imposat tot deixant-li clar que tu ets qui defineix i valora el que ell/a ha fet be o no.
Com educador de límits vaig ser algun cop incomprès al ser considerat més efectiu que afectiu. Tan sols em va tocar fer la feina bruta, algú tenia que fer-ho i per tothom era còmode que l’Ernest se n’encarregues.
Aquesta fermesa m’ha portat sovint a debatre sobre la conveniència de marcar el límit amb algun educador/a. L’argument presentat era que el menor (o infant/adolescent) havia quedat molt afectat per la meva resposta educativa negativa i que calia aixecar-li la “sanció” per recuperar el seu estat emocional.
Fins i tot algun company/companya va gosar - tot fent ostentosa gala d’una absoluta deixadesa sobre la seva responsabilitat educativa – desautoritzar-me davant l’educand retornant-li aquells privilegis retirats per causa d’una actitud incorrecte o una malifeta. I em feien fer el “tomàquet” quan ell/a sortia per la porta, amb la cartera farcida de calers per disfrutar de la seva sortida lliure que jo havia pretès evitar. Ah! i aquell somriure maliciós que acompanya sempre la impunitat.
Coses de centre de menors; ara parlem de la mateixa situació treballant fent couseling educatiu amb famílies.
La situació es presenta sovint idèntica quan em porten algun menor que presenta deficiències educatives, aptitudinals o actitudinals. Es requereix la meva intervenció, realitzo un projecte educatiu individualitzat: analitzo el cas, intervinc amb l’infant, el motivo, l’acompanyo, el tutoritzo per exprés desig de la família i quan requereixo una resposta educativa negativa em trobo per part dels progenitors que són incapaços d’aplicar-la, doncs es posa de mal humor. I que?!.
Doncs el mateix cas, exactament. Una desqualificació a la feina feta. És llavors quan abandono el meu coach educatiu o entro a treballar amb fermesa amb la pròpia família.
Doble feina, reeducar als pares de la criatura per la seva incapacitat de mostrar fermesa a l’hora de posar límits; paradoxalment, en el concret que se m’havia encarregat en el seu moment tot i que l’educador necessita de la complicitat dels progenitors o, al menys, no esser desautoritzat.
Tal vegada una mica de fermesa de caràcter evitaria tant fracàs educacional. Tal vegada alguna persona deixarà de deixar-se intimidar per un xantatge emocional i començarà a marcar límits educatius sense por.
